El protocol Bluetooth

Bluetooth és un protocol estàndard de comunicacions per a la transmissió de veu i dades sense cable entre dispositius, mitjançant una radiofreqüència segura i d’abast global. Principalment anaven destinats a persones dedicades als negocis que viatgen freqüentment. Això originava una sèrie de qüestions prèvies que s’havien de solucionar :

• El sistema ha d’operar a tot el món

• L’emissor de ràdio ha de consumir poca energia, ja que ha d’integrar-se en equips de bateria.

• La connexió ha de suportar veu i dades, i, per tant, aplicacions multimèdia.

• La tecnologia ha de tenir un cost baix (l’objectiu era arribar a només cinc dòlars per dispositu)

Aquesta tecnologia és propietària, és a dir, que només pot produir-la qui té la patent.

Història Bluetooth

El 1999 es va crear el SIG de Bluetooth, format per les empreses Ericsson, Intel, IBM, Toshiba i Nokia. Aquest SIG treballa per definir, desenvolupar, promoure i publicar el protocol Bluetooth. Actualment, aquest SIG té més de 9000 membres.

Com funciona el Bluetooth?

El nucli del sistema Bluetooth consisteix en un transmissor de ràdio, una banda base i una pila de protocols de control.

Per fer-ho possible s’ha desenvolupat un xip CMOS de 9x9 mm que gasta el  97% menys d’energia que un telèfon mòbil. Aquest xip té una part que controla l’emissió de ràdio i una part que controla digitalment els senyals rebuts.

Quan tenim diversos dispositius sincronitzats per un rellotge i  una seqüència de salts freqüència, també comparteixen el mateix canal físic de ràdio. Un d’ells proporciona els valors de referència i l’anomenem dispositius mestre, mentre que la resta els anomenem dispositius esclaus.

Quan tenim un mestre i un o diversos esclaus, creem una piconet. Un dispositiu mestre només  pot pertànyer a una piconet, mentre que un dispositiu esclau pot connectar-se a diverses piconets alhora.  Aquest  solapament es coneix com a scatternet (‘xarxa dispersa’).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La comunicació mòbil: els 3G

Amb l’arribada dels telèfons mòbils a la societat, les comunicacions de dades es van iniciar amb la missatgeria curta o SMS (Short Message System). Aquest protocol de comunicacions estàndard es va dissenyar per la telefonia  GSM (Global System for Mobile),  la tecnologia mòbil  de segona generació o 2G.

Amb els avenços de la tecnologia mòbil, va aparèixer la tecnologia WAP, que consistia en unes pàgines web pensades exclusivament per veure a les pantalles petites monocromes dels telèfons.

Posteriorment, va néixer el GPRS (general packet radio service), que permetia accedir a Internet  a través del protocol TCP/IP. La velocitat de comunicació depèn del servei contractat i la generació (2G, 3G,4G), i el servei es paga per les dades descarregades.

Actualment, el 4GGP (4th generation partnership project) està treballant amb l’universal telecomunications Systems (UMTS), una de les tecnologies que porten els mòbils de quarta generació (4G) amb unes taxes de transmissió de 50 Mbit/s (5,9 MB/s) de pujada i 100 Mbit/s (11,9 MB/s) de baixada, gràcies a la combinació de diverses tecnologies (HSDPA, OFDM i MI).